"La educación que tenemos roba a los jóvenes la conciencia, el tiempo y la vida" Por Alberto Fraile

ENTREVISTA A CLAUDIO NARANJO

 

"LA EDUCACIÓN QUE TENEMOS ROBA A LOS JÓVENES LA CONCIENCIA, EL TIEMPO Y LA VIDA"

Por Alberto D. Fraile Oliver
 
    Cuando uno escucha a este psiquiatra chileno de 75 años da la sensación de estar frente al Jean-Jacques Rousseau de nuestro tiempo.
    Cuenta que estaba bastante dormido hasta que en los años 60 se fue a vivir a EE.UU., allí fue discípulo de Fritz Perls, uno de los grandes terapeutas del siglo XX y formó parte del equipo del Instituto Esalen en California. Allí tuvo grandes experiencias en el mundo terapéutico y en el mundo espiritual. Contactó con el sufismo y se convirtió en uno de los introductores de Eneagrama en occidente. También bebió del budismo tibetano y el zen.
    Claudio Naranjo dedicado su vida a la investigación y a la docencia en Universidades como Hardvard y Berkeley. Ha fundado el programa SAT, una integración de la terapia Gestalt, el Eneagrama y la Meditación para enriquecer la formación de profesores. En este momento está lanzando un aviso muy contundente: o cambiamos la educación o este mundo se va a pique.

 

- ¿Dices que para cambiar el mundo hay que cambiar la educación ¿cuál es la problemática de la educación y cuál es tu propuesta?
    La problemática en la educación no es de ninguna manera la que a los educadores les parece que es. Creen que los estudiantes ya no quieren lo que se les ofrece. A la gente se le quiere forzar a una educación irrelevante y se defiende con trastornos de la atención, con desmotivación.         Yo pienso que la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación para que sigan siendo unos corderitos manipulables por los medios de comunicación. Esto es socialmente un gran daño. Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser.
    La crisis de la educación no es una crisis más entre las muchas crisis que tenemos, sino que la educación está en el centro del problema. El mundo está en una crisis profunda porque no tenemos una educación para la conciencia. Tenemos una educación que en cierto modo le está robando a la gente su conciencia, su tiempo y su vida.
    El modelo de desarrollo económico de hoy ha eclipsado el desarrollo de la persona.

 

- ¿Cómo sería una educación para que seamos seres completos?
    La educación enseña a la gente a pasar exámenes, no a pensar por si misma. En un examen no se mide la comprensión, se mide la capacidad de repetir. ¡Es ridículo, se pierde una cantidad tan grande de energía! En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda. A mi me parece que estamos presos entre una alternativa idiota, que es la educación laica y una educación autoritaria que es la educación religiosa tradicional. Está bien separar Estado e Iglesia pero, por ejemplo en España, han echado por la borda el espíritu como si religión y espíritu fueran la misma cosa. Necesitamos que la educación atienda también a la mente profunda.

 

- ¿Cuándo hablas de espiritualidad y de mente profunda a qué te refieres exactamente?
    Tiene que ver con la conciencia misma. Tiene que ver con aquella parte de la mente de la que depende el sentido de la vida. Se está educando a la gente sin ese sentido. Tampoco es la educación de valores porque la educación de valores es demasiado retórica e intelectual. Los valores deberían ser cultivados a través de un proceso de transformación de la persona y esta transformación está muy lejos de la educación actual.
    La educación también tiene que incluir un aspecto terapéutico. Desarrollarse como persona no se puede separar del crecimiento emocional. Los jóvenes están muy dañados afectiva y emocionalmente por el hecho de que el mercado laboral se traga a los padres y ya no tienen disponibilidad para los hijos. Hay mucha carencia amorosa y muchos desequilibrios en los niños. No puede aprender intelectualmente una persona que está dañada emocionalmente.
    Lo terapéutico tiene mucho que ver con devolverle a la persona la libertad, la espontaneidad y la capacidad de conocer sus propios deseos. El mundo civilizado es un mundo domesticado y la enseñanza y la crianza son instrumentos de esa domesticación. Tenemos una civilización enferma, los artistas se dieron cuenta hace mucho tiempo y ahora cada vez más los pensadores.

 

- A la educación parece solo interesarle desarrollar la parte racional de la gente ¿Qué otras cosas podrían desarrollarse?
    Yo pongo énfasis en que somos seres con tres cerebros: tenemos cabeza (cerebro intelectual), corazón (cerebro emocional) y tripas (cerebro visceral o instintivo). La civilización está íntimamente ligada por la toma de poder por el cerebro racional. Con el momento en que los hombres predominaron en el dominio político, unos 6000 años atrás, se instaura esto que llamamos civilización. Y no es solamente el dominio masculino ni el dominio de la razón sino también de la razón instrumental y práctica, que se asocia con la tecnología; es este predominio de la razón instrumental sobre el afecto y sobre la sabiduría instintiva lo que nos tiene tan empobrecidos. La plenitud la puede vivir sólo una persona que tiene sus tres cerebros en orden y coordinados. Desde mi punto de vista necesitamos una educación para seres tri-cerebrados. Una educación que se podría llamar holística o integral. Si vamos a educar a toda la persona, hemos de tener en cuenta que la persona no es solo razón.
    Al sistema le conviene que uno no esté tanto en contacto consigo mismo ni que piense por sí mismo. Por mucho que se levante la bandera de la democracia, se le tiene mucho miedo a que la gente tenga voz y tenga conciencia.
    La clase política no está dispuesta a apostar por la educación.

- La educación nos sumerge en un mar de conceptos que nos separan de la realidad y nos aprisiona en nuestra propia mente ¿Cómo se puede salir de esa prisión?
    Es una gran pregunta y es una pregunta necesaria en el mundo educacional. La idea de que lo conceptual sea una prisión requiere una cierta experiencia de que la vida es más que eso. Para uno que ya tiene el interés en salir de la prisión de lo intelectual, es muy importante la disciplina de detener la mente, la disciplina del silencio, como se practica en todas las tradiciones espirituales: cristianismo, budismo, yoga, chamanismo…         Parar los diálogos internos en todas las tradiciones de desarrollo humano ha sido visto como algo muy importante. La persona necesita alimentarse de otra cosa que conceptos. La educación quiere encerrar a la persona en un lugar donde se la somete a una educación conceptual forzada, como si no hubiera otra cosa en la vida. Es muy importante, por ejemplo, la belleza. La capacidad de reverencia, de asombro, de veneración, de devoción. No tiene que ver necesariamente con una religión o con un sistema de creencias. Es una parte importante de la vida interior que se está perdiendo de la misma manera en que se están perdiendo los espacios bellos de la superficie de la Tierra, a medida que se construye y se urbaniza.

 

- Precisamente quería preguntarte tu opinión sobre la crisis ecológica que vivimos.
    Es una crisis muy evidente, es la amenaza más tangible de todas. Se puede prever fácilmente que con el calentamiento de la Tierra, con el envenenamiento de los océanos y otros desastres que están pasando, no vamos a poder sobrevivir tantas personas como las que somos ahora. Estamos viviendo gracias al petróleo y consumimos más recursos de los que la tierra produce. Es una cuenta atrás. Cuando se nos acabe el combustible será un desastre para el mundo tecnológico que tenemos.
    La gente a la que llamamos más primitiva como los indígenas tienen una forma de tratar a la naturaleza que no viene del sentido utilitario. En la ecología como en la economía y otras cosas, hemos querido prescindir de la conciencia y funcionar sólo con argumentos racionales y eso nos está llevando al desastre. La crisis ecológica sólo puede pararse con un cambio de corazón, verdadera transformación, que sólo la puede dar un proceso educativo. Por eso no tengo mucha fe ni en las terapias ni en las religiones. Solo una educación holística podría prevenir el deterioro de la mente y del planeta.

 

- ¿Podríamos decir que has encontrado un equilibrio en tu vida a esas alturas?
    Yo diría que cada vez más aunque no he terminado el viaje. Soy una persona que tiene mucha satisfacción, la satisfacción de estar ayudando al mundo en el que estoy. Vivo feliz, si se puede ser feliz en esa situación trágica en la que estamos todos.

 

- Desde tu experiencia, tu trayectoria y tu madurez, ¿cómo procesas el hecho de la muerte?
    En todas las tradiciones espirituales se aconseja vivir con la muerte al lado. Hay que hacerse a esa evidencia de que somos mortales y creo que el que toma la muerte en serio no será tan vano. No tienes tanto miedo a cosas pequeñas cuando hay una cosa grande de la cual preocuparte más. Yo creo que la muerte sólo puede superarla uno que en cierto modo muere antes de morir. Uno tiene que morir a la parte mortal, a la parte intrascendente. Los que tienen suficiente tiempo y vocación y que llegan suficientemente lejos en este viaje interior se encuentran tarde o temprano con su verdadero ser. Y ese ser interior o ese ser lo que uno es, es algo que no tiene tiempo y que le da a una persona una cierta paz o un sentido de invulnerabilidad. Estamos muy absortos en nuestra vida cotidiana, en nuestros pensamientos de alegría, tristeza, etc… No estamos en nosotros, no estamos atentos a quien somos. Para eso necesitamos estar muy en sintonía con nuestra experiencia del momento. Esta es la condición humana, estamos viviendo hacia el pasado y el futuro, el aspecto horizontal de nuestra vida. Pero poco atentos a la dimensión vertical de nuestra vida, el aspecto más alto y más profundo, eso es el espíritu y es nuestro ser y la llave para acceder es el aquí y ahora. A veces vamos en busca del ser y a veces nos confundimos en la búsqueda de otras cosas menos importantes como la gloria.

Compte! Pedra radioactiva!

 

Per un món millor

L’ésser humà és l’únic animal que sempre ensopega amb la mateixa pedra. El 26 d’abril de 1986, en Pripyat, la llar dels treballadors de la central nuclear de Txernòbil, patiren l’explosió del  quart reactor de la nuclear. La causa van ser uns experiment duts a terme per tècnics de la central que volien comprovar si l’energia de les turbines podia generar suficient electricitat per a les bombes de refrigeració en cas d’error. Però una successió d’errades va provocar una enorme pujada de potència i una gran explosió que va deixar al descober el nucli del reactor, emetent-se un núvol gegant i radiactiu cap a tota Europa.

 

Als ciutadans de Pripyat se’l va dir que les radiacions eren mínimes i van manar als treballadors de la centrar a “netejar” la trecadissa que havia produït l’explosió. La radiació va arribar a 500 roetgens, 500 vegades més que la radiació de la bomba d’Hiroshima, una dosis mortal. Trenta una persones van morir a l’acte, dones embarassades van parir a xiquets deformats, milers de persones van contraure cancer o altres enfermetats. Segons Greenpeace, unes 200.000 persones podrien haver mort a causa d’enfermetats atribuïbles a l’accident. Segons l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA), només van morir 4.000.

 

Abans de Txernòbil, deien que l’energia nuclear era neta, segura i donava faena…després de Txernòbil segueixen defenent el mateix. Per això la central nuclear de Cofrentes va sol·licitar a la Direcció General de la Energía la renovació del permís per a continuar la seua activitat a partir del 2011 i en mars de 2011 el Consell de Seguretat Nuclear (CSN), revisarà la llicència d’explotació de la central nuclear de Cofrents, que conta amb 25 anys de vida.

 

Cofrentes lidera els incidents nuclears en els últims 18 anys. El parc nuclear espanyol ha registrat en eixe temps 1.500 incidents, dels quals, 249 corresponen a la central valenciana. La central de Cofrentes és també lider en sancions per errades tècniques de seguretat. Només en l’any 2005, la central va patir quatre parades “no programades”. En agost de 2008 es va incendiar el transformador de la central, però segons el delegat del govern d’aleshores: “l’incendi no va produir en ningun moment risc radiològic per a les persones ni per al medi ambient”. Eixe va ser el tercer incident en la central en la mateixa setmana. En altra ocasió, per raons que la central no ha aclarat, es va detectar contaminació radioactiva fora de la zona radiològica del recinte. Eixe era altre dels sis succesos notificables que havia patit la nuclear en els últims deu dies.

 

La centra de Cofrentes es va començar a construir en 1975 i es va acabar en 1985. Deu anys és la duració mitjana de la construcció d’una central nuclear. La de Cofrentes és propietat d’Iberdrola (sí, eixa empresa TAN verda) que guanya diners venent-nos energia, a la vegada que nosaltres paguem mitjançant impostos la gestió dels seus residus radiactius. Com podreu deduïr, construir una central nuclear no és barat. I no. No ho és. De fet, ara a Espanya no existix cap moratòria nuclear que impedisca que s’encete una nova, però cap empresa s’atrevix a montar-ne una de nova perquè no els ix rendible. I eixa és la raó de que vulguen prolongar fins als 40 anys les existents.

 

Ens diuen que l’energia nuclear és segura, però cap asseguradora privada del món s’arrisca a assegurar una central nuclear. Per què? Perquè no poden garantir la seguretat al 100% i les asseguradores no podrien costejar les conseqüències d’un Txernòbil II. Aleshores, l’única entitat que pot fer-se càrrec de la central és l’Estat. Així, entrem en la lògica de sempre: mentres tot vaja bé els beneficis seràn privats, però en el moment passe una desgràcia, els diners necessaris per a afrontar el desastre seran públics. No us sona la cançoneta? No us ve al cap la paraula “crisi”?

 

Diuen que l’energia nuclear és neta però encara no s’ha trobat una veritable solució al problema dels residus radioactius. Una que no siga la barroera solució de soterrar-los baix terra o acumular-los en ATCs (que són temporals però duren 60 anys). I, al contrari del que se pregona, sí produixen CO2…durant el procés d’extracció de l’urani, que no naix del terra com les carlotes.

 

Bé, però que passa amb l’anhelada independència energètica que ens assegura la nuclear? Clar que sí, perquè tot el món sap que les reserves d’urani provenen de…Espanya??? No! De Rússia…aleshores, quina independència energètica és eixa? Sense tenir en compte que l’urani duraria només unes quantes dècades perquè és un recurs tan finit com el petroli.

 

El lobby nuclear té molts diners i recursos per a fer que l’opinió pública es crega les seues mentides. Però la resignació no és una opció, podem fer moltes coses com a individus!

 

Per exemple, el dia 12 de febrer la plataforma Tanquem Cofrents lliurarà totes les peticions de tancament de Cofrents aconseguides  en la comunitat online Actuable. Signar la petició o anar al lliurament són una manera perfecta d’actuar!

 

Si vols informar-te bé, pots anar a la projecció del documetal Falsas Esperanzas el 15 de febrer (informaré de lloc i hora en el facebook de Benimaclet és un altre rotllo) o també pots entrar a la pàgina:

Yo soy antinuclear

Imágenes de Chernóbil hoy en día.

El 12 de mars s’organitzarà una marxa lúdica cap a Cofrentes per a demanar el tancament de la central (5 km). Quina millor manera de passar un dissabte que manifestant en contra de les nuclears amb família, amistats, parella…?

 

No podem permetre que el lobby nuclear ens faça ensopegar a tots amb la mateix pedra radioactiva de sempre.

 

Ana Iborra

Dogma 95: un cine cast, lliure i crític by Lila

Dogma 95

Al 1995 es va crear un nou moviment cinematogràfic a Dinamarca. Un grup d’amics 
directors antisistema varen decidir fer un estil de cinema, que complint una serie de
 requisits indispensables, arribara a crear pel.lícules en  “estat pur”, reprenent l’ona
 que va iniciar Dziga Vertov al 1919 (cinema-ull) i continuà després Jean Luc Godard
  amb el seu grup d’amics (Grup Dziga Vertov) dirigint una serie de pel.lícules 
enfrentades al sistema capitalista i molt realistes. 
  
 Aquest grup de danesos pensaren que els anys 60 quedaven molt lluny i que ja 
tocava reprendre la lluita antiburgesa i així va ser com idearen el famós “Manifest
 Dogma 95”. Aquests joves directors eren: Lars Von Trier, Thomas Vinterberg y 
Soren Kragh-Jacobsen, entre d’altres menys coneguts.
  
 I què tenia d’especial aquesta forma de fer pel.lícules? Pretenien crear un cinema 
dramàtic i crític, un cinema lliure de modificacions tècniques i més proper a la realitat. 
Per a tot això, varen dictar unes normes, els 10 manaments del Dogma 95 o vot de 
castitat:
 
1. El rodatge ha d’ésser en exteriors. Accesoris i decorats no poder ser introduïts
 (si un accesori és indispensable, es tindrà de buscar la localització on es trobe, 
de manera natural).
 
2.  El so no ha d’anar independent de les imatges ni viceversa i no es pot fer servir
 música, a no ser que estiga present a l’escena que es grave.    
 
3. La càmera s’ha de dur a la mà.  
 
4. La pel.lícula ha de ser en color. No s’accepta cap il.luminació afegida. 
 
5. Els trucs i filtres están prohibits.  
 
6. La pel.lícula no ha de contindre cap acció superficial (morts, armes, ect.) 
en cap cas.
 
 
7. Els canvis temporals i geogràfics están prohibits.
 
 
8. Les pel.lícules de gènere no són vàlides.
 
 
9. El format de la pel.lícula ha d’ésser en 35 mm.
 
 
10. El director no pot aparèixer als crèdits.
  
 Les pel.lícules Dogma 95 llueixen un certificat que atorga l’autenticitat al projecte. 
 Pel.lícules com “La Bruixa de Blair” varen ser rebutjades per no complir el vuité 
manament, ja que es tractava de cine de terror. Molts altres han intentat aconse-
guir el certificat del manifest, però molt pocs ho han aconseguit:ni tan sols els 
directors que el crearen varen continuant complint-lo al 100%, però ha servit per a
 fer un tipus de cinema amb molt de cos i amb un fons polític de molta força. 
  
 Entre les pel.lis Dogma 95 més conegudes es troben: “Idioterne” o “Rompiendo 
las olas”,de Lars Von Trier, “Mifune” de Soren Kragh-Jacobsen, “Festen” de Thomas 
Vinterberg, “Gypo”, de Jan Dunn, etc. Un altra corrent cinematogràfica contempo-
rània a tindre en compte. 
  
Com sempre, disfruteu del cinema!

By Lila, del videoclub XXY

Sobre la tele, la revolució tunisiana...i la nostra Transició

Opinió

Ana Iborra. La televisió insensibilitza. És un fet. Feu la prova de deixar de veure la televisió tres mesos i quan la torneu a encendre, sobre tot si vegeu un telediari, és probable que us invadisca una sensació d’irrealitat, de confusió i de rebuig.

És probable i fàcil que hom es senta així quan tranquil·lament es passa d’una catàstrofe a un absurd intercanvi d’insults polítics entre els dos partits de sempre, quan a continuació es donen xifres de dones mortes per violència masclista com si la cosa anara de batre records, quan ens intenten convèncer que l’única manera de sortir de la crisis és retallant els drets socials tan durament aconseguits...

Totes eixes notícies es succeeixen una darrere de l’altra davant els nostres ulls sense llum, el nostre cos cansat i la nostra ànima adormida...adormida perquè produeix esgotament mantenir el foc de la revolució encés quan tota la saviesa convencional que ens envolta apaga les espurnes amb comentaris com: "el que tu faces és insignificant", "és molt difícil canviar el sistema", "no se pot fer res", "tot és una merda" i segur que en coneixeu una infinitat més de perles així, probablement moltes hauran sortit de la vostra boca, igual que de la meua. Però m’he cansat, no vull escriure per a desanimar perquè d’això ja n’hi ha massa.

Entre tanta notícia dolenta, considere que aquestos dies hi ha seguiment mediàtic  d’una molt positiva i inspiradora: la revolució de Tunisia. Somerament, el que ha passat com explica molt bé Santiago Alba Rico és que "un poble del que ningú esperava res ha derrocat al dictador que es sentia més segur, recolzat sense reserves per la UE i EEUU i acompanyat en la oscuritat pels mitjans occidentals". Hem assistit des dels sofas de casa nostra a veure com els tunisians i tunisianes s’han alçat en contra d’un règim injust i com, també, davant l’insistència del statu quo per romandre al poder, han tornat hui a manifestar-se demanant una veritable democràcia, en la que no quede rastre de l’antic partit opresor en les institucions de poder.

Salvant les distàncies i entenent que Tunisia està escrivint ara la història de la seua pròpia Transiciò i que no sabem si aconseguiran la democràcia tal i com el poble la demana, no puc evitar lamentar que en el seu moment la nostra Transiciò no fora tan modèlica com ens la pinten...i que després de la mort de Franco gran part dels integrants del seu règim simplement es posaren la disfressa de demòcrates per a seguir en el poder...amb diferents carasses, però amb els mateixos valors.

Benimaclet és un altre rotllo és copyleft

Benimaclet és un altre rotllo by http://benimacletdigital.blogia.com/ is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 3.0 Unported License.

València és meravellosa: passetjades històrico-artístiques

Enrique Deltoro, educador social, tècnic de participació ciutadana i membre del Moviment laïc i progressista és el guia aquest any 2011 de les passetjades històrico-artístiques organitzades per diverses associacions amb l'objectiu de descobrir la història i l'art de València a través dels seus edificis. Una forma de conèixer més profundament la ciutat on vivim. Les passetjades "València és meravellosa" són diumenges per de matí i costen 4 euros.

 

16 gener: La València romana, visigoda

                

6 Febrer: :La València  musulmana

6  març: La València medieval

3 abril: El S. XV,  València una gran metròpoli europea

5 juny: De la contra-reforma a la il.lustració (i “la llum de les imatges. La glòria  del barroc”)

2 octubre: El segle XIX. Conservadors, liberals, republicans, moviment obrer…

6 novembre: Del modernisme al triomf arquitectònic de la classe obrera

2012: Tresors valencians d’art. Els museus de Belles Arts, La València republicana, la València franquista, la València de  Calatrava, Senderisme urbà pel riu Túria, Sant Miquel dels Reis … 

Informació i inscripcions: A.VV. Encreuellades. Aldaia

[e-mail]

La història del Kafcafé

 

Sebastián i Gonzalo es conegueren en un taller de poesía. Ambdós eren d’Uruguai, es van fer amics i van decidir obrir una llibreria de segona mà a Benimaclet. Però en lloc d’això van acabar montant una cafeteria, però no una qualsevol. Es diu Kafcafé i és un café literari. En les parets, mig de pedra i de diferents colors, es poden trobar estants plens de llibres organitzats per etiquetes com “novel·la”, “poesía”, “viatges”, “música”, “relats”…fins i tot diverses enciclopèdies sobre art, sobre artistes o sobre filosofia. N’hi ha revistes penjades d’un clau amb fils de les parets: Bostezo, l’Avenç, D’art, Tierra, entre altres. També n’hi ha jocs de taula que qualsevol grup d’amics pot demanar per a fer una partideta.

La biblioteca abraça més de 3.200 llibres. D’eixos, 800 els van portar Sebastián i Gonzalo, pero els altres 2.400 han sigut donacions dels clients. Es poden consultar allí o te’ls pots emportar gratis a casa. Als amos els haguera agradat crear una biblioteca més específica, sobre cienciès socials, política o poesía, però al final, com diu Gonzalo: “la gent llig el que porta el veí” i bé està perquè “ja que no hem pogut fer la llibrería”. Ells creuen que l’èxit de la biblioteca té molt a veure amb les mancançes de la biblioteca municipal del barri, que té uns 10.000 llibres per a una població de més de 30.000 persones.

Però el “kafca”, com l’anomenen els habituals, no és només un lloc on anar a llegir mentres prens un café. És, segons manifesten els creadors, “un espai multidisciplinar on desenvolupar lliurement projectes individuals i col·lectius”, és a dir,  el kafca s’ha convertit en una oportunitat per a qualsevol que vulga compartir la seua creativitat.

L’activitat cultural del café és constant: nits de micròfon obert, jams poètiques, exposicions de fotografia…Un dia pots escoltar soul o jazz o blues i altres un grup de xelo, guitarra i veu o la presentació d’un nou disc. Altres artistes ballen. Altres vegades es reproduixen documentals. Per oferir, s’ofereixen fins i tot tallers infantils i de ganxet.

Qui decideix qui actua? Ningú, em respon Gonzalo.Ells ofereixen l’espai sense cobrar i després es passa la gorra. Prefereixen no cobrar entrada perquè així si a la gent no li agrada té la llibertat d’anar-se’n És el públic qui decideix si l’actuació ha sigut millor o pitjor i col·labora (1 euro mínim) en conseqüència. “Per als amateurs actuar és…com una explosió mentres que els professionals utilitzen aquest tipus d’espai com una mena de lloc per a assajar” Ells no busquen a cap persona perquè actue, faça exposicions o monòlegs: “Al principi els espectacles els feien amics, però ara la gent simplement ve, ens diu què vol fer i els apuntem en una llista” Des de fa any i mig, l’escenari del Kafca és per a qui el vulga…qui diria que el mateix local fa uns anys era un rocòdrom!

Coneixes a...? David, amo de La Traca

La Traca és la llibrería de referència de Benimaclet. Al seu raconet del carrer Enric Navarro de sempre, la llibrería que porta David ha sigut un focus de cultura impagable per al barri. Un d’eixos petits comerços que encara sobreviuen gràcies a la confiança de la gent del barri, que aposta per una llibrería propera abans que el centre comercial.

Quan vau obrir la llibreria La Traca?

 

Doncs La Traca va obrir fa uns 35 anys.

 

Aleshores haureu vist l'evolució del barri durant aquest temps...

 

Sí, però nosaltres en realitat portem 22 anys per un traspàs i en eixos anys hem vist molts canvis al barri, és clar. Per exemple, canvis físics, el barri ha canviat molt. Abans era un barri molt, molt pobre, una via que en lloc de ser de tramvia era de tren i el barri era quasi, quasi marginal. Ara és un barri amb molts estudiants, amb una vida cultural molt important...i que ha millorat molt.

 

I per què es diu La Traca? El nom li'l vau posar nou després del traspàs o ja estava?

 

El nom no el varem posar nosaltres, vé d'un diari que hi havia abans de la guerra, que es deia La Traca i que era un diari anticlerical, republicà, estava molt bé hehe

 

I d'alguna manera, a la llibreria els autors que porteu són d'ideologia més bé esquerrana, no? Teniu una idiosincràsia particular.

 

Més bé d'esquerres, sí, clar. Intentem tenir de tot, sempre buscant el llibre infantil, tant en valencià com en castellà i en literatura d'ús, sí, més bé d'esquerres i per exemple, ara fa poc hem llevat tots els llibres de Sánchez Dragó. Els hem retirat, tots els que teníem a la llibreria des de que fa eixir aquesta notícia d'aquest home (aquella en la que es fa públic un fragment del seu llibre en el que es vanagloria d'haver mantingut relacions sexuals amb menors de tretze anys a un viatge a Japó). O siga que n'hi ha moltes coses que nosaltres procurem no tindre a la llibreria.

 

I, David, per què montar una llibreria? T'agradaven molts els llibres? Eres professor d'alguna cosa?

 

La llibrería la van comprar els meus pares i després ells es van jubilar i me'n vaig fer càrrec jo que sóc el seu fill. Per altra part, la llibrería sempre ha estat un punt de difusió cultural al barri, un lloc de referència, es podria dir, i és un treball molt bonic perquè estar en contacte amb els llibres és una cosa especial, no? Però si que és de veres que en un barri com aquest o en qualsevol altre barri, una llibreria fa una tasca important, és a dir, el que una llibreria xicoteta puga mantindre's en un barri d'alguna manera fa que els llibres s'apropen a la societat. Molts barris no tenen llibrería.

 

I se manté bé el negoci?

 

Bé.. és difícil, però sobrevivim, hehe.

 

Pel que fa a aquest debat de si s'acabarà el paper o no...si acabarem tots llegint els llibres en les pantalles, què penses?

 

Bé, això va espaiet, però segurament, el primer que s'acabe siguen els llibres de text, el llibre de tota la vida és un altra història, encara que són històries paral·leles. I en llocs com Catalunya que s'han intentat fer llibres de text electrònics i pissarres que són pantalles han tingut prou problemes. Per tant, és una cosa que en Espanya va molt espai. I en llocs que va un poc més ràpid com EEUU o Japó els índex de venda encara són baixíssims. De moment...no.

 

Tampoc teniu pressa perquè arribe, veritat?

 

No, no...en realitat, no hi ha que tindre-li por. Això no vol dir que s'acaben els llibres o que s'acaben les llibreries. Hi haurà un canvi important, les llibreries hauran d'adaptar-se a eixe canvi, com sempre, adaptar-se i ja està.

 

He vist a la porta un cartellet on exposeu raons de perquè no fotocopiar els llibres. De tot aquest debat de la lliure cicul·lació del coneixement, què penseu?

 

De moment, a això li passa com als llibre electrònics, que està tot en l'aire. Però el que sí que està clar és que cal organitzar sempre les coses i...

 

I aleshores la informació no pot ser lliure completament...

 

Completament no, clar. Sempre cal estructurar les coses, més que res per les persones que puguen haver darrere treballant. I clar, sempre s'ha de respectar el treball de tot el món i per això és tan delicat. Perquè fotocopiar un llibre vol dir saltar-se tota la xarxa de treball que hi ha darrere d'un escriptor, d'un editor, d'un llibreter...i això és molt delicat. Sobre tot perquè són negocis que a més de vendre cultura, doncs els costa funcionar, perquè en aquest món, pel que siga, costa de vendre i costa guanyar-se la vida d'aquest sector, però bé, ens agrada i ahí estem.

 

Té La traca autors predilectes?

 

Uff...autors predilectes...

 

Un que no puga faltar ací.

 

Són molts els que no poden faltar, hehe. En general nosaltres procurem tindre literatura de fons, és a dir, autors clàssics...ja que la literatura clàssica és sempre una literatura de qualitat. I a banda de tindre sempre novetats, perquè les novetats se venen molt i açò no deixa de ser un negoci, clar i necessites vendre. Doncs procurem tindre sempre literatura de fons i editorials xicotetes que tal volta tenen llibres i autors poc coneguts, però que editen amb molta qualitat, clar. Que es venga més o menys és una altra història, però eixa política ens identifica també com a llibrería.

 

Ara, si no t'importa, una pregunteta més personal...escrius o prefereixes només llegir?

 

Jo, personalment, llisc.

 

No t'ha cridat mai la idea de posar-te a escriure?

 

Hahaha, sempre et pot passar, al que li agraden els llibres sempre li passa pel cap, però, clar, això és una cosa molt personal i qui vulga pot intentar-ho en qualsevol moment de la seua vida. Tampoc crec que hi haja un moment per a ser escriptor, per exemple, Saramago, que és un premi Nobel, va començar a de molt major. Però l'escriptura és una cosa molt bonica, que tot el món pot fer i que a més és un exercisi molt saludable.