Un tupper sex més enllà de les rises

Ana Iborra. Què us ve al cap quan penseu en un tupper sex? Segurament pensareu en comentaris pícars, anèdoctes gracioses i moltes rises. El tupper sex d’aquesta vesprada en el Biocafé no s’ha quedat amb les rises, l’exposició d’Elena, una de les ames de la tenda eròtica per a dones de Benimaclet La alegre Conchita, ha anat molt més enllà.

Elena i Raquel són dues educadores socials que s’han especialitzat en educació emocional i sexual i que arran de l’atur van decidir montar una tenda eròtica, però amb un projecte de fons molt interessant: la idea és utilitzar la jogueteria sexual com a ferramenta per a descobrir les possibilitats de plaer que pot proporcionar el nostre cos.

Elena preferix enfocar-lo com un joc, una decisió personal de la dona, que decideix aprofundir i desenvolupar la seua sexualitat de forma més conscient. No preten enfocar-ho com una obligació, com una carrera per a aconseguir orgasmes, sinó com a una ferramenta d’apoderament de la dona respecte al seu plaer.

Després d’una introducció on Elena ens ha explicat l’esència del seu projecte, ha començat la mostra de joguets. Hem començat pel "dildo", el consolador més primitiu que data de 4000 a. C. Tot s’ha de dir, aquestos dildos no tenien una funció de dónar plaer sinó que formaven part d’un ritual religiós en el que s’utilitzava a la dona (en contra de la seua voluntat) per a escenificar en les cerimonies de fertilitat els ritus del coit. Aquests dildos en Grècia, en canvi, sí que van tenir la funció de dónar plaer tant a dones com a homes. De textura rígida, fet de ceràmica (perfecte per a les xiques ecologistes que prefereixen no utilitzar materials sintètics) i fàcilment netejable.

Pel que fa al nom "consolador", segons el grup feminista Orgía, la paraula "consolador" és una traducció dolenta de la paraula oríginal latina, que també es podria traduir per "disfrutador". Tanmateix, es va estendre el terme "consolador" perquè quadrava amb el model de sexualitat social que impera, en el que el consolador es vist com un substitut trist del pene de l’home, en lloc de constituir un element de goig perquè sí.

Però els joguets que Elena ens mostra (Raquel no hi és perquè està s’ha quedat a la tenda) no tenen tots la funció de donar plaer. Per a molts (els vibradors, els diferents tipus de dildos i altres objectes) sí que és eixa l’única funció, que no és poca. Però altres com les boles xineses ajuden molt a la dona a enfortir els musculs de la vàgina, uns musculs que convé entrenar com qualsevol altre, o tal vegada més, ja que ben entrenats proporcionen a la dona més lubricació, més sensibilitat i, per tant, més plaer.

Una de les coses que han quedat clares en el tupper sex ha sigut que no existeixen dones exclusivament clitorianes o vaginals, sinó que és qüestió de reeducar al cos perquè puga sentir més. Es poden arribar a sentir orgames vaginals, clitorians, uterins, per un mos al mugró o simplement somiant. No hem de posar-nos límits.

Segons la filsofia de La Alegre Conchita, també s’ha de qüestionar eixe model sexual que veu el coit com l’única forma de tenir una relació sexual completa. L’actual visió del sexe està enfocada a aconseguir l’orgasme, és a dir, està enfocada al futur, quan en realitat gaudiríem més si ens centraren en l’aquí i l’ara, ens centrarem en disfrutar, i aleshores l’orgasme arribaria (o no) de forma completament espontània i natural. Eixe canvi de mentalitat ajudaria a solucionar el dilema dels distints ritmes d’excitació entre l’home i la dona, que moltes vegades provoca frustració perquè l’objectiu del sexe és exclusivament l’orgasme provocat pel coit, enlloc d’aprofitar tota la resta de possibilitats de plaer que proporciona el cos en la seua totalitat.

També hem pogut conèixer perfums de feromones, xocolats o sprays comestibles per a adornar i jugar amb el cos o jocs sexual per a eixir de la rutina i fomentar la comunicació i la negociació en la vida sexual, ja que la necessita sexual dels membres de la parella no és sempre la mateixa.

En conclusió, aquest tupper sex ha sigut molt instructiu i ha aconseguit fer-nos desmitificar i qüestionar-nos certes creences convencionals, així com ha fomentat que les dones parlen dels seus dubtes sexuals entre elles, sense jutjar-se, perquè puguen aconseguir enriquir més la seua vida sexual.

Gràcies Alegre Conchita!

Trenta sis anys donant guerra

L'Associació de Veíns de Benimaclet aposta per la cultura i reivindica les necessitats del barri.

Antonio Pérez és el president de l'Associació de Veíns de Benimaclet des de fa tres anys. Està jubilat i es dedica en cor i ànima a dinamitzar l'Associació. Només l'any passat, l'Associació de Veíns va dur a terme 74 actes culturals. Es va fundar a l'any 1974 (per tant, 36 anys d'història) arran dels accidents que succeïen pels trenets que hi havia on ara està el tramvia. Tot el moviment veínal va començar per demanar un semàfor.

Ara s'ocupen de realitzar activitat culturals de tot tipus i a reivindicar les coses que necessita el barri. D'ahí va sorgir el moviment “On està la casa de cultura de Benimaclet?” de la que formen part juntament amb altres col·lectius. O d'altres iniciatives més antigues com “Veíns al rescat de l'horta”.

Una de les línies d'acció de l'associació és reivindicar que es duga a terme la construcció del centre de salut aprovat en 2007 i que encara ni s'ha començat. El mateix que succeeix amb el PAI de Benimaclet Est que es va aprovar ni més ni menys que en 1994 i que inclueix serveis públics necessaris com una casa de cultura, un poliesportiu cobert, un camp de fútbol, un parc per a respirar aire pur...doncs el barri porta 16 anys esperant i segons Antonio Pérez des de l'Associació “se peguem amb els regidors” per a aconseguir que es complisquen eixes promeses electorals.

Es reunixen tots els dijous de 20:30 a 22:30 i solen asistir aproximadament 14-15 persones. Antonio explica que feia uns anys la gent no s'animava a arrimar-se a l'associació perquè “se pensarien que teníem rabo o cuernos” ja que no tenen problema en declarar-se clarament “esquerrosos”, però que amb el temps la gent s'ha adonat que estan oberts a tot el món i que fan coses pel barri.

Entre les seues activitats culturals s'encontren homenatges a personatges com Miguel Hernández o Manuel Azaña, torneigs d'escacs, recitals de poesia, exposicions, un cinefòrum al mes o inclús van fer de mediadors entre els grafiters del barri i els comerços perquè pintaren les seues persianes. El problema va sorgir, segons Antonio, quan els comerciant van voler “imposar els seus criteris” als grafiteros.

L'Associació de Veíns aposta per la multiculturalitat. Antonio Pérez assegura que tenen molt bona relació amb els col·lectius immigrants que viuen al barri. Com? Fent festes multiculturals on es junten romanesos, àrabs, argentins i els naturals del barri. Tot un exemple d'integració. Es financen amb els diners del socis, que aporten 22 euros a l'any, amb la subvenció dels ajuntaments o amb l'ajuda dels comerços, que per exemple en el passat I Encontre de Tasques Creatives van fer-se càrrec dels premis dels participants. Encontre que, per cert, va ser un èxit segons els organitzadors (l'Associació de Veíns, el Kafca i el Árbol)

 

Podeu llegir ací un article de Antonio Pérez titulat “Cara de Benimaclet para los reyes magos de la Comunidad Valenciana”

http://www.levante-emv.com/valencia/2009/12/30/carta-benimaclet-reyes-magos-comunitat/665208.html

El Verdugo de Berlanga, "eixe mal espanyol" by Lila

Cinèfils sense remei

 

Per a començar amb aquest apartat dedicat al cinema, he pensat en fer-li homenatge al recentment desaparegut Berlanga.

Lluís García-Berlanga Martí va nèixer a València, el 12 de juny de 1921. Des de molt petit va cultivar la poesía i la pintura, però no va tardar en satisfer la seva necessitat expressiva a través del cinema. Deia Pérez Lozano, al 1958 "Luis G. Berlanga no deixaría d’esser - amb la ploma, la paleta i després amb la càmera de video- , un poeta de la composició, un pintor costumista de la societat del seu temps". I qué millor que recomanar la (per a mi i molta més gent) la seva millor pel.lícula: "El Verdugo". Espanya, 1963.

La pena de mort, a través del pintoresc icono que la representava a Espanya, el "garrote vil", és l’agud pretext de Berlanga per a parlar-nos, sense massa subtileses, de com anem perdent la llibertat i els somnis en la "societat castrada" de la dictadura franquista. A través de la figura de "el Verdugo", ens fa patent la fragilitat del esser humà humil, aquell que viu amb conviccions, amb penes, amb altruïsme i sentiments empàtics. Les persones que viuen una vida senzilla, sense opcions per a escollir, oposada a aquelles altres (militars, polítics, milionaris i demés elements presents no sols en aquella dictadura) que viuen la diferència de classes, la tortura i la pena de mort com un mal necessari per al "bé comú".

L’escriptor Francisco Umbral va escriure un cop que en El Verdugo, "Berlanga es vestía d’indiferència i mandra per a ficar-li a la censura ganivets que arribaven al cor de la dictadura". Aquesta capacitat per a reprendre gèneres menors i fer-los grans va enfadar molt al generalíssim, que arribà a proferir un rústic insult que avuí s’enten ja com un sofisticat elogi: "Berlanga no és un comunista; és encara pitjor, és un mal espanyol".

Després de totes les dificultats que es trobà Berlanga, i de diversos talls i reprimendes de La Junta Superior de Censura Cinematogràfica, que es vàren traduir en 14 minuts menys de pel.lícula, El Verdugo sortí a la llum i va arribar fins al festival de cinema de Venècia. Quan Berlanga i Emma Penella es presentàren a pel seu premi els estava esperant una multitut a l’entrada el Festival manifestant-se contra la pena de mort (evidentment no havíen vist el film) que els recibiren amb insults i pedrades. Berlanga no volia sortir per la porta principal després de la projecció (amb gran èxit, per cert), però va ser Emma la que li va dir alguna cosa semblant a: "Nosaltres sortim per la porta gran i qui sap si ens acabarem unint als manifestants".

Lluís contava a diverses entrevistes que la ideia de la pel.lícula va começar amb una sola escena al seu cap: Una gran habitació blanca amb dos persones sent arrastrades per ella. A partir d’aquesta imatge, "només" havia d’afegir una hora i mitja de trama per a completar-la. Realment és la força d’aquesta escena la que domina tot el llargmetratge. No us la perdeu qui encara no la coneixeu i per a la resta, potser és aquest el millor moment per a tornar-la a veure. El Verdugo és l’obra d’un geni, anarquista convençut, crític i gran cineasta. Amb tots els meus respectes. Trobarem a faltar al mestre Berlanga.

By Lila, del videoclub XXY.

Enllaç a la pel·lícula en youtube

http://www.youtube.com/watch?v=Inu598D8PHM

La creativitat inunda Benimaclet en el I Encontre de Tasques Creatives

Anna Iborra. A les deu del matí del dissabte 20, a penes unes hores després d’haver presenciat una manifestació de l’extrema dreta, la plaça de Benimaclet torna a omplir-se, però en aquesta ocasió per a vibrar amb el veritable espèrit de Benimaclet. Està tenint lloc el I Encontre de Tasques Creatives del barri. L’event consistix en 5 activitats independents: un marató de fotografia, un concurs de pintura ràpida (organitzat per l’Associació de Veíns), tallers de tasques creatives (organitzat per El Árbol), un altre de pilota valenciana (per Benimaclet Viu) i diverses animacions i espectacles al carrer (per cortesia del Kafcafé).

A les 10 del matí els 37 pintors inscrits al concurs elegixen una imatge de Benimaclet per a plasmar: una casa, un balcó, un carrer, un arbre...i començen a treballar, ja que a les dos de la vesprada han de tenir l’obra acabada! Mentres, els 30 fotògrafs apuntats als marató començen una carrera per a captar les imatges guanyadores. Han de fer 3 fotos de 5 temes que se’ls revela en el moment. Quan acaben de fer les tres fotos d’un tema, sabran el següent a fotografiar. El cinqué tema és lliure. Tenen també fins a les 2.

Els premis no són en metàl·lic. Són regals dels comerços del barri que han volgut col·laborar amb l’encontre: el primer premi és un sopar al millor restaurant de Benimaclet per a dos persones, per exemple. Però tots els concursants tenen regal, asegura el president de l’Associació de Veíns de Benimaclet, Antonio Pérez, uns dels artífices d’aquest encontre.

A les onze el moviment a la plaça és important. La majoria miren les taules on estan exposades les creacions de les professores: ganxet, ticotín, patchwork, bolsos i altre objectes reciclats...hi ha dos maniquís vestits amb la roba que han fet les professores i que provoquen els comentaris de molta gent. A partir de les onze i mitja la gent comença a animar-se (la majoria dones) i s’asseu a fer els tallers de tasques creatives: un home ensenya a fer portallapis amb una llanda gastada i fils, una dona ensenya patchwork, altra com fer tapets, un xic ensenya a fer punt de creu, una xica ensenya a fer fermalls, altra a fer bisuteria..., fins i tot n’hi ha un taller de fer barrets! Els xiquets de mentres s’entretenen fent dibuixets amb feltre.

Esperanza, una de les professores de l’encontre i del centre cultural El Árbol, explica que "el que se pretén és que les tasques creatives isquen al carrer, que les tasques no es vegen com una cosa només de gent major, i que es poden fer treballs més senzillets fins i tot d’un dia, no que duren dos o tres anys..." En nom de tots els que com una servidora no tenen ni idea de costura, li pregunte: què és patchwork? "És un tècnica per aprofitar retals per a fer treballs. Això és la idea inicial, però ara la gent compra teles molt boniques, com les de la "paraeta" aquesta d’al costat, per a fer altre tipus de treball com monyes de drap...El patchwork és ara com un moviment...que veu la costura no només com una cosa que posar-te damunt sinó també com una activitat creativa i per fer-ho també com es feia abans amb les tasques, que la gent es reunia per a fer-les, no només cadascú soles a sa casa"

Fer tasques és una feina molt entretinguda, el temps es passa volant.

Més de cent persones es passegen per la plaça de Benimaclet fent diverses coses. A les dotze pares i fills es divertixen participant en l’activitat d’un grup d’animació. Altres pares veuen com els seus fills juguen a la pilota valenciana el carrer Benicolet. Hi ha gent que ha vingut a l’encontre a cosa feta des de Bétera, Godella o altres pobles.

Ja s’apropa la una, Xavi i David, els dos cantants que han portat els del Kafca, ja han començat a ambientar amb el so d’una guitarra elèctrica i d’altra espanyola la plaça. Fins que ja s’apropen les dues i es dona lloc a un sorteig en el que es regalen paquets d’eines per a fer costura creativa entre altre cosetes. Costa encontrar als afortunats, molts se’n han anat més prompte del que tocava, i altre xiquet innocent trau del barret un altre nom. S’acaba un matí de creativitat a la plaça de Benimaclet, que neteja el mal sabor de boca viscut la nit anterior.

Benimaclet rebutja la manifestació d'España 2000

España 2000, el partit d'extrema dreta que ahir va fer tancar la majoria dels comerços del barri de Benimaclet, es manifestava en contra de "la immigración masiva, los okupas y el paro". La manifestació, que a penes contava amb 60 persones com a màxim, va mobilitzar a 70 policies nacionals i quasi 10 locals.

Els manifestants van recórrer carrers de Benimaclet on es concentra la població immigrant o els col·lectius alternatius com el centre social Terra, d'ideologia esquerrana i independentista. Abans de començar la manifestació, dos furgons de la policia estaven ja en el carrer Baró de San Petrillo, on està el Terra, recomanant vehementment als membres i simpatitzants del col·lectiu que entraren dins del bar per a evitar-se problemes. Quan la manifestació arriba davant de la porta del Terra, s'aturen un poc per a cridar coses com "terroristas", "cobardes" o "Viva España" mentres que des de dins algú comença a tocar la dolçaina.

La resposta del barri a la manifestació ha sigut de rebuig. Onze entitats del barri feren públic el seu descontent davant la manisfestació d'España 2000. Pràcticament tots els comerços dels carrers més props a la manifestació van tancar eixa vesprada, uns per por, altres com a protesta. Els carrers estaven quasi deserts excepte per la presència d'unes quantes persones que volien enterar-se del que passava. No era estrany escoltar comentaris de disgust i de rebuig per la situació. "Per sort, no va haver cap incident" em comenta el president de l'Associació de Veíns de Benimaclet, Antonio Pérez.

Entrevista a José Luis Roberto, president d'España 2000

19 de novembre de 2010

 

José Luis Roberto és el president d’España 2000, el partit d’extrema dreta que ahir es va manifestar a la plaça de Benimaclet amb el lema: "La immigración masiva, los okupas y el paro han degradado Benimaclet". José Luis Roberto, més conegut com "El coixo", és un advocat penalista que parla molt diplomàticament i fins i tot respón a les preguntes amb sentit de l’humor. El seu discurs oficial es revestix d’un aire raonable, però no fa falta arrascar molt per a adonar-se de que apel·la al populisme, al nacionalisme excluient i a la por que provoca el diferent. Com comprendreu (i perdoneu si no vaig ser més valenta) em vaig dirigir a ell en castellà perqué no me fiava de parlar-li en valencià rodejada de gent tan intolerant. (Els parèntesis en cursiva són meus, alguns són informatius i altres opinatius, m’excuse per aquests últims però és que no puc evitar-los...)

 

¿Por qué habéis elegido Benimaclet?

Pues porque nosostros estamos yendo por muchos barrios de Valencia y nos ofende que aquí se ofenda a la bandera de España y a la bandera de Valencia. Alguien pasea por aquí un día normal con la bandera de España y tiene un montón de insultos y entendemos que estando orgullosos de ser españoles, no se tiene que permitir. Independientemente de que Benimaclet tiene una población okupa, una población alternativa muy fuerte (es roín ser alternatiu?), con muchos bares y locales que se han concentrado aquí.

Por lo que he escuchado del mitín, dicen que los extranjeros tienen sus derechos (sí, això diuen al mitin) pero también sus obligaciones y como ahora no hay trabajo, que se vayan, ¿no?

Bueno, entendemos que en estos momentos, de 6 millones de extranjeros...

¿Quién contabilizó eso?

Lo contabiliza el Gobierno, que lo contabiliza como le da la gana, porque difícilmente se puede contabilizar a los que no están empadronados. Muchos de ellos no están trabajando y están viviendo de las ayudas sociales (segons l’Oficina Econòmica de la Presidència en 2005, els estranger aportaren 23.402 milions d’euros i la despesa pública que reberen fou de 18.618 milions, o siga, aporten més del que "lleven") Entendemos que cuando hay 5 millones de parados, que el Gobierno dice que 4, pero eso también lo contabilizan ellos y yo creo que a la baja...y 800.000 famílias que no tiene ni un solo miembro trabajando...pues esas ayudas sociales deberían ir preferentemente a los españoles y los puestos de trabajo también. Porque lo único que se ha conseguido con la contratación de los extranjeros es romper todos los convenios porque ahora los sueldos van a la baja y se pasa de 162 horas mensuales a 200 horas gente que...

Pero eso podría considerarse también culpa del empresario que explota al extranjero...

Culpa del empresario que explota al extranjero, que hay que sancionarlo y culpa del Gobierno que permite esa situación.

Entonces el programa político vuestro sería 1: echar a los immigrantes...

No, aquí en la manifestación habían unos 12 extranjeros...hoy vivimos en una sociedad en la que las fronteras no son definitivas (España 2000 exhibia en 2007 una pancarta amb el lema "Menos pateras, que cierren las fronteras"), hay muchos extranjeros que están integrados, que están trabajando como Dios manda y que están cotizando lo mismo que cotizaban los españoles cuando iban a Francia y Alemania. Lo que queremos es evitar esa reagrupación familiar que de un extranjero que cobra 800 euros viene 6 que viven de ayudas sociales. Debemos evitar a los que vienen sin trabajo, que trabajan en la economía sumergida y que nos quitan dinero a los españoles.

¿Entonces no se consideran racistas?

No, porque nos vamos a considerar racistas. Mira cómo tengo yo la pierna (l'home és coixo i va anant amb una protèsi) no vamos a ir de raza superior (és que n’hi ha, de raça superior?) Sí que creemos que España está en una cultura europea, una cultura occidental y de alguna forma sí que tenemos prejuicios sobre otras culturas como el Islam que creemos que son incompatibles con la democracia y que es muy difícil que se integren.

¿Encuentan insultante que se les llame fascistas o neonazis?¿O se sienten cómodos con eso?

No es que nosotros lo encontremos insultante, es que se nos dice como insulto.(O siga, que si s’ho diuen a bones no passa res) Y hay un artículo que es el 510 del Código Penal, que es el que pena el racismo, pero también por razón de sexo, de raza, de religión y de creencias políticas. Lo que nos preocupa es lo que diga un señor diputado como Amadeo Sanchís que no solamente nos llama neonazis sino que dice que torturamos y asesinamos y lo dice en un periódico de tirada importante como es Las Províncias.

Se les tacha mucho de que vienen a armar jaleo, esta noche ¿me puede asegurar usted que no va a haber jaleos de ningún tipo por parte de los integrantes de su partido?

Mira, este es un ruso, ¡Dimitri!¿A cuántos vamos a matar esta noche? (irónico)

A los del Terra tampoco, ¿verdad?

Nosotros incluso hemos dicho que los que no vayan en grupo que sigan las indicaciones de los de organización para evitar cualquier tipo de problema. Y que en una manifestación los gritos puedan ser un poco exaltados (tipus: "guarros fuera de Benimaclet, catalanistas terroristas, viva España"), así son las manifestaciones, excepto alguna violencia verbal, no habrás visto ningún otro tipo de violencia. Y yo te puedo asegurar que si esta noche hay algún problema, que lo hay todos los viernes por la noche (tots? tots? Tampoc és nomal això, no?), no será por nadie de España 2000.

Última pregunta, he leído carteles en las paredes en que se le relaciona con puticlubs en los que hay mujeres extranjeras trabajando.

Mira, yo soy abogado, soy el secretario general de la Asociación Patronal Valenciana de Seguridad y Servicios (La levantina) y soy el secretario general técnico de la Asociación Nacional de los Empresarios de Locales de Alterne que luchan para regular la prostitución (ANELA) Y como abogado penalista defiendo a las prostitutas y a los puticlubs que quieren que eso se regule. Pero no tengo ningún puticlub...que no me molestaría tenerlo porque yo no explotaría a nadie ni me molesta que trabajen ahí...mi mujer está por ahí y es lituana y no pasa absolutamente nada, antes tenía una novia negra, lo único que de verdad es que era guapa...

¿Es algo raro en las negras ser guapas?

Hombre, bueno, pues, vamos a ver...hay negras guapas y negras feas, hay blancas guapas y blancas feas pero quiero decir que si hubiera sido negra y fea no hubiera sido mi novia, y blanca y fea tampoco, es una cuestión de gustos.

 

The end

Benimaclet en tensió per la manifestació d'España 2000

Ana Iborra. Des del diumenge passat que vingueren amb el seu camió adornat amb banderes d’Espanya, els integrants d’España 2000 estan passejant-se pel barri de Benimaclet. La raó, la manifestació que tenen convocada per al divendres 19 a les 20:00 en el mercat de Benimaclet amb el lema: "La immigración masiva, los okupas y el paro han degradado Benimaclet".

La presència dels manifestants s’està fent sentir al barri. Ahir dimarts a la 13:30 pel carrer La Rambla, uns obrers els van veure i des d’on treballaven (en les altures) van començar a dir-los: "¡Fascistas! ¡No os queremos aquí!" I els d’España 2000 van escampar els seus pamflets cridant al seu torn improperis varis. L’amo del café literari Kafcafé, Gonzalo, i altre veí van començar a recollir els pamflets per tirar-los al fem i dos feixistes, que ja s’havien pujat al seu camió, baixaren corrent  amb un casco a les mans i actitud clarament agressiva en direcció als dos. Gonzalo va haver d’amagar-se al seu portal.

No només en això ha notat la presència d’España 2000: "Aquesta setmana hi ha hagut menys afluència de gent i el divendres s’ha suspés un concert d’uns musics senegalesos perquè han hagut de canviar el lloc d’un taller que tenien a Benimaclet de dansa africana a Àngel Guimerà per precaució i no els dóna temps d’arribar ací després del taller" Gonzalo va anar a l’endemà a denunciar-ho a la policia local però allà li van dir que ells només s’ocupaven "de la paperassa" i que això havia de parlar-ho amb la policia nacional. La policia nacional va dir que no sabia res de que estigueren els d’España 2000 per ahí.

Adrián, que treballa al pub El Glop, també va rebre una visita. Eren per les 16:30 de la vesprada, acabant d’obrir i explica que uns 8 o 10 d’España 2000 van entrar al bar a fer-se un café. Tres es quedaren "vigilant" a la porta. Cap incidència, només algun comentari per part dels inusuals clients del tipus: "¿Cuánto facha hay por aquí no?" mostrant una actitud "provocativa" segons Adrián i Nacho, un client.

David, de la llibrería La Traca, diu que està setmana s’ha curat de no posar cap llibre que "els puguera molestar" a l’aparador. Com a màxim tenen ara un de Felipe González. El divendres per la vesprada tancaran, però no seran els únics. Gran part dels comerços del barri han decidit no obrir (fruteries i verduleries d’amos paquistanís totes). Per tancar, fins i tot tanca la pescateria.

El veïnat feia dos setmanes que s’havia mobilitzat, explica Gonzalo. En filtrar-se la notícia de que havien de fer una manifestació el dia 20 de novembre es van reunir al Terra diferents comerços, col·lectius o particular de Benimaclet (l’Associació de veíns, l’Assemblea de Benimaclet, el Kafcafé, Benimaclet viu, El nido, professores de l’institut Ferrer i Guàrdia...). En eixa reunió es va escriure una carta a la delegació de Govern demanant que es cancel·lara la manifestació que coincidia amb l’event conjunt que havien organitzat El Árbol i l’Associació de veíns el mateix dia 20, el "I Encuentro de Labores Creativas".

La manifestació es va canviar al dia 19 i diferents grups han fet feina per a contrarestar la manifestació dels feixistes. Per exemple, per tot el barri n’hi ha cartels amb el lema "Tots el colors, totes les cultures" i una frase al peu: "Benimaclet diu NO AL RACISME". Altres persones a títol individual varen decidir fer una "cacerolada" en resposta a la manifestació.

Coneixes a...? Lila, del videoclub de cine d'autor XXY

Coneixes a...?

Lila, ama del videoclub d’autor XXY, 37 anys


En aquesta primera entrevista de Benimaclet Digital, presentem a Lidia, Lila per als amics, que fa dos anys i mig que ha obert un videoclub a Benimaclet. Quina bajanada, no? Es podria pensar. Ara les pel·lícules te les pots baixar gratis. Sí, però el videoclub de Lila oferix cine d’autor, un cine molt personal, de diferents corrents artístiques i que està lluny d’agradar a tot el món i ser comercial.

Com va sorgir la idea?
Sortia de veure la pel·lícula XXY (d’ahí el nom del videoclub) amb una amiga i em va dir: “Lila, amb el que t’agrada el cine i tot el que en saps perquè no montes un videoclub de cine d’autor?” Al principi em va parèixer una bogeria, però al final…varem veure el local, vaig demanar un crèdit al banc, que en aquell moment encara donaven crèdits (hahahaha) i vaig tirar endavant.

El logo és realment original.
És un gravat de Dànae, una amiga meua de Girona, que és una artista. Li vaig contar com va sorgir la idea i li va eixir eixe logo. La banda negra dalt i baix rememora com es visionaven abans les pel·lícules i el que hi ha de fons és un fotograma difuminat de la pel·lícula XXY.

Per qui no ho sàpia, què és exactament el cinema d’autor o independent?
Són dos coses distintes. El cinema d’autor és el que fa un director o directora d’una forma específica mentres que el cinema independent és aquell que es fa sense l’ajuda d’una productora, amb el pressupost que aconseguixen els artistes per amor a l’art. El cinema d’autor/a normalment va paral·lel a les diferents corrents artístiques: el neorrealisme, el surrealisme, l’hiperrealisme… i en cada moviment destaquen uns autors.

N’hi ha algun videoclub més d’aquest tipus a València?
Sí, en total som cinc. Dos a Russafa, dos a El Carme i aquest en Benimaclet.

Quantes pel·lícules tenies al principi i quantes ara?
Al principi 700, ara 2.500 justes. Molt poques repetides, preferisc la varietat.

Te les has vist totes?
Que va… trau el compte, 365 dies a l’any, si posem que veus una al dia, que no podràs, són 6 anys. Jo portaré vistes al llarg de la meua vida unes 3.000 pel·lícules.

Quins són els teus autor preferits?
Puff… no sé, m’agraden molt Igmar Bergman, Tarkouski, els directors japonesos en general…

Des de quan t’agrada el cinema?
Des de cria. Jo els diumenges per la nit  em quedava desperta veient els clàssics de la 2.



Per això en sas tant?
Comence a saber ara. El millor d’haver obert el videoclub és que aprenc cinema tots els dies, xarre molt amb gent de coses que no pots parlar amb altres perquè et diuen rara. N’hi ha clients que em demanen consells i altres que saben més que jo i que em recomanen que compre pel·lícules.

I ha tingut bona acollida el videoclub? Et ve gent?
Sí…ve gent de Benimaclet, sobre tot, però també de Zaida, el Cabanyal, d’Alboraia. N’hi ha gent que ve tots els dies, altres setmanalment i principalment els caps de setmana. I és molt bonic perquè el tracte amb la gent… m’han fet regalets i tot, un xic em porta melmelada casera, altre que és pintor em va regalar un quadre de 600 euros, una altra xica em va venir amb un ramell de flors. Per això aposte pel petit comerç, no en online, per no perdre el contacte amb la gent.

I com a negoci va bé?
No, com a negoci no funciona, per això he de tindre també una papereria al mateix local, per a sostindre el videoclub, porte dos anys i mig treballant gratis i de vegades he perdut diners. Però la papereria volia que anara també amb el meu pensament, així que oferisc productes respectuosos amb el medi ambient.

Per què creus que no se sosté?
Perquè cada cop més ens acostumem a descarregar-nos les pel·lícules i a veure-les amb mala qualitat, amb mala imatge, mal subtitolada…no estic en contra de la llibertat a internet però sí estic a favor de la consciència en el seu ús. Si m’agrada molt una pel·lícula la compre i això ho compagine amb les descarregues. Jo les pel·lícules d’ací no les venc, és la meua filmoteca personal, per això em fa molta rabia que les productores no reediten pel·lícules antigues que són obres d’art només perquè no donen diners. Estan descatalogades.

Moltes gràcies Lila i molta sort.

 
http://www.xxyvideoclub.com/