El Verdugo de Berlanga, "eixe mal espanyol" by Lila

Cinèfils sense remei

 

Per a començar amb aquest apartat dedicat al cinema, he pensat en fer-li homenatge al recentment desaparegut Berlanga.

Lluís García-Berlanga Martí va nèixer a València, el 12 de juny de 1921. Des de molt petit va cultivar la poesía i la pintura, però no va tardar en satisfer la seva necessitat expressiva a través del cinema. Deia Pérez Lozano, al 1958 "Luis G. Berlanga no deixaría d’esser - amb la ploma, la paleta i després amb la càmera de video- , un poeta de la composició, un pintor costumista de la societat del seu temps". I qué millor que recomanar la (per a mi i molta més gent) la seva millor pel.lícula: "El Verdugo". Espanya, 1963.

La pena de mort, a través del pintoresc icono que la representava a Espanya, el "garrote vil", és l’agud pretext de Berlanga per a parlar-nos, sense massa subtileses, de com anem perdent la llibertat i els somnis en la "societat castrada" de la dictadura franquista. A través de la figura de "el Verdugo", ens fa patent la fragilitat del esser humà humil, aquell que viu amb conviccions, amb penes, amb altruïsme i sentiments empàtics. Les persones que viuen una vida senzilla, sense opcions per a escollir, oposada a aquelles altres (militars, polítics, milionaris i demés elements presents no sols en aquella dictadura) que viuen la diferència de classes, la tortura i la pena de mort com un mal necessari per al "bé comú".

L’escriptor Francisco Umbral va escriure un cop que en El Verdugo, "Berlanga es vestía d’indiferència i mandra per a ficar-li a la censura ganivets que arribaven al cor de la dictadura". Aquesta capacitat per a reprendre gèneres menors i fer-los grans va enfadar molt al generalíssim, que arribà a proferir un rústic insult que avuí s’enten ja com un sofisticat elogi: "Berlanga no és un comunista; és encara pitjor, és un mal espanyol".

Després de totes les dificultats que es trobà Berlanga, i de diversos talls i reprimendes de La Junta Superior de Censura Cinematogràfica, que es vàren traduir en 14 minuts menys de pel.lícula, El Verdugo sortí a la llum i va arribar fins al festival de cinema de Venècia. Quan Berlanga i Emma Penella es presentàren a pel seu premi els estava esperant una multitut a l’entrada el Festival manifestant-se contra la pena de mort (evidentment no havíen vist el film) que els recibiren amb insults i pedrades. Berlanga no volia sortir per la porta principal després de la projecció (amb gran èxit, per cert), però va ser Emma la que li va dir alguna cosa semblant a: "Nosaltres sortim per la porta gran i qui sap si ens acabarem unint als manifestants".

Lluís contava a diverses entrevistes que la ideia de la pel.lícula va começar amb una sola escena al seu cap: Una gran habitació blanca amb dos persones sent arrastrades per ella. A partir d’aquesta imatge, "només" havia d’afegir una hora i mitja de trama per a completar-la. Realment és la força d’aquesta escena la que domina tot el llargmetratge. No us la perdeu qui encara no la coneixeu i per a la resta, potser és aquest el millor moment per a tornar-la a veure. El Verdugo és l’obra d’un geni, anarquista convençut, crític i gran cineasta. Amb tots els meus respectes. Trobarem a faltar al mestre Berlanga.

By Lila, del videoclub XXY.

Enllaç a la pel·lícula en youtube

http://www.youtube.com/watch?v=Inu598D8PHM