Autoestima, aportació literària by Vacío
Aquest és un relat curt escrit per una nova col·laboradora del blog que preferix mantindre l'anonimat. Qualsevol persona està convidada a enviar les seus aportacions literàries al blog de Benimaclet és un altre rotllo. Només heu d'enviar les històries (màxim 4 fulles) al següent correu: anay.la@hotmail.com.
-No et molestes, no em convides a la copa, no vaig a gitar-me amb tu.
Ella va eixir del pub, sorollós, deixant a un jove en la barra profundament frustat…indignat? No. El més probable és que es consolara pensant en tot l’esforç i els diners que s’havia estalviat gràcies a la seua contundència.
Clac, clac, clac.
“Pisa fort morena, per a alguna cosa t’has ficat els talons.”
El soroll de les seues pases ressonava en un carrer gris. Tota sola, caminava, lluint cames llargues i perfectament depilades. La zona estava plena de gent. Joves, música, botelló…vidres! “Vés amb compte amb els vidres!-es va dir-Que duus el peu destapat!”
No era conscient dels ulls que la miraven, lascius.
O sí ho era?
Què havia pretés, si no, vestint-se d’eixa manera?...
Carn.
Això es sentia, carn.
Un troç de carn que passejava per la nit. Un troç de carn que s’havia oferit voluntàriament a esser a la lluna de la tenda.
La lluna.
No diuen que quan està plena ens afecta? Se senten tantes coses…
Mira al cel.
La lluna, plena, l’observa.
Fa fred.
La seua curta roba no la guareix, es sent desprotegida.
Quant necessita l’abraç d’un home, el calor d’un home, en eixos moments!…
o una manta, en el seu defecte.
No para de caminar. On va?
“A casa” pensa.
A casa? Però és ahí on trobaras el que necessites?...
“N’hi ha una manta”
Això sí…
No deuria d’anar sola pel carrer a estes hores. No són hores. És perillós. “M’és igual!!! Estic fins el cony de fer sempre el que està bé!”
Clac, clac, clac.
Tot era molt complicat. Se sentia tan confosa, tan mal, tan buida. “No vaig a conéixer a l’amor de la meua vida en un pub” es repetia, explicant-se la seua fugida.
Per què no?
“De festa es busca altra cosa...els homes volen emborratxar-se i tirar-se a la que estiga més bona”
Aleshores per què ixes de festa? Per què t’arregles?
“No ho sé…” sincerament.
No t’agrada que es fixen en tu només pel teu físic però t’arregles per a cridar l’atenció.
“Cert”
Aleshores per què ho fas?
“Perquè de totes maneres el físic és important i si no, ningú no es fixarà!”
Però què busques?
“Com que què busque?”
Sí, qui vols que es fixe?
…
…
“Doncs algú interessant”
Com ha de ser per a tu perquè t’interesse?
“Vols una llista?”
No estaria mal.
“Doncs bé, ha de ser bona persona, qui li agrade fer esport, no només veure’l en la tele, creatiu, intel·ligent, d’esquerres, atractiu, treballador, afectuós, reflexiu, atent, positiu…”
Ja, ja, atura’t.
“Què passa? Demane massa?”
Un poc.
“Què no hi ha homes així?”
Sí.
“Aleshores què passa”
Que tu no te’ls mereixes.
…
…
…
Ella intentà empassar-se el nus que li s’havia fet a la gola.
“Què?”
El que has escoltat. Tu ja sabies la resposta. Sóc el teu subconscient. Altra cosa és que no volgueres escoltar-la.
Llàgrimes li resbalen per les galtes.
“Però per què?”
Eixa era la pregunta que volia escoltar. T’estimes?
“Què???”
Que si t’estimes.
“A que ve ara eixa pregunta? Que te a veure estimar-se amb ser estimada?”
Com vas a ser capaç d’estimar altra persona tan profundament com vols si no pots estirmar-te i acceptar-te a tu mateixa tan profundament com deuries?
…
Com vols fer a altra persona feliç si no saps com ser feliç tu?
…
“T’odie”
Per què?
“Per què has de fer les coses tan difícils? La gent troba parella tenint problemes d’autoestima o sent més o menys infeliços i és aleshores quan els munta l’autoestima perquè veuen que algú els vol, és quan són feliços”
Estàs segura?
…
“És allò normal”
Saps que allò normal no té perquè ser allò correcte.
“Ho sé”
Ah.
…
Dius que la gent troba parella, dius que són feliços i que se volen. Aleshores, per què n’hi ha tanta ruptura i tant de divorci? Creu que l’amor quan és de vitat és tan fràgil? És eixa la idea de l’amor que tens?
“No, però és difícil trobar a la persona adequada”
Sí, però més difícil és trobar-la quan menys preparada estigues com a persona…i ho saps.
…
Tens pressa?
…
…
Contesta! Tens pressa?
“Sincerament?”
No vull que diguis res si no és sincerament.
“Sí, tinc una mica de pressa”
Per què?
“Perquè em compare amb la gent del meu voltant i veig que sóc l’única que encara està soles, l’única a la que encara no han volgut mai”
Creus que ningú t’ha volgut mai?
“No d’eixa manera”
I sas per què?
“Abans creia que era pel meu físic, ara no sé perquè és”
Sí que ho sas.
“No, ningú ho sap. Tot el món que em coneix diu que no s’explica com pot ser que no tinga parella.”
T’han ensabonat bé, eh?
“Ja ho sé, jo no ho pense”
Creus que te mereixes tenir parella?
“No és que ho meresca més o menys, simplement m’ho meresc com tot el món!”
Aleshores busques el mateix que tothom.
“Sí”
I per què no ho trobes?
“Tal volta sóc massa exigent”
Tal volta no sas el que vols.
“Sí ho sé, t’ho he dit abans”
Sí saberes el que vols ja ho hauries trobat, com et passa amb la resta de coses.
“És que l’amor és més complicat que els estudis”
No, el difícil és acceptar que mentres no t’estimes tu mateixa ningú no t’estimarà.
“NOOOOOOOOOOOOOOO!!! Calla ja la boca! No digues més bestieses! No vull pensar que és aixina!”
Per què?
“Perquè si el ser estimada depén de la meua autoestima, aleshores mai no seré estimada.”
By Vacío
0 comentarios