Sobre la tele, la revolució tunisiana...i la nostra Transició
Opinió
Ana Iborra. La televisió insensibilitza. És un fet. Feu la prova de deixar de veure la televisió tres mesos i quan la torneu a encendre, sobre tot si vegeu un telediari, és probable que us invadisca una sensació d’irrealitat, de confusió i de rebuig.
És probable i fàcil que hom es senta així quan tranquil·lament es passa d’una catàstrofe a un absurd intercanvi d’insults polítics entre els dos partits de sempre, quan a continuació es donen xifres de dones mortes per violència masclista com si la cosa anara de batre records, quan ens intenten convèncer que l’única manera de sortir de la crisis és retallant els drets socials tan durament aconseguits...
Totes eixes notícies es succeeixen una darrere de l’altra davant els nostres ulls sense llum, el nostre cos cansat i la nostra ànima adormida...adormida perquè produeix esgotament mantenir el foc de la revolució encés quan tota la saviesa convencional que ens envolta apaga les espurnes amb comentaris com: "el que tu faces és insignificant", "és molt difícil canviar el sistema", "no se pot fer res", "tot és una merda" i segur que en coneixeu una infinitat més de perles així, probablement moltes hauran sortit de la vostra boca, igual que de la meua. Però m’he cansat, no vull escriure per a desanimar perquè d’això ja n’hi ha massa.
Entre tanta notícia dolenta, considere que aquestos dies hi ha seguiment mediàtic d’una molt positiva i inspiradora: la revolució de Tunisia. Somerament, el que ha passat com explica molt bé Santiago Alba Rico és que "un poble del que ningú esperava res ha derrocat al dictador que es sentia més segur, recolzat sense reserves per la UE i EEUU i acompanyat en la oscuritat pels mitjans occidentals". Hem assistit des dels sofas de casa nostra a veure com els tunisians i tunisianes s’han alçat en contra d’un règim injust i com, també, davant l’insistència del statu quo per romandre al poder, han tornat hui a manifestar-se demanant una veritable democràcia, en la que no quede rastre de l’antic partit opresor en les institucions de poder.
Salvant les distàncies i entenent que Tunisia està escrivint ara la història de la seua pròpia Transiciò i que no sabem si aconseguiran la democràcia tal i com el poble la demana, no puc evitar lamentar que en el seu moment la nostra Transiciò no fora tan modèlica com ens la pinten...i que després de la mort de Franco gran part dels integrants del seu règim simplement es posaren la disfressa de demòcrates per a seguir en el poder...amb diferents carasses, però amb els mateixos valors.
1 comentario
pAu -
A mi, el que més m'agrada és que els opositors dimiteixin del govern perque ho demana la gent, perque intueïxen que no van enlloc i perque saben que teen una responsabilitat cap a la població i, si la població vol una cosa, ells la fan; no com ací, que es competeix a veure qui està més temps aferrat al poder i, a ser possible, sense imputar. El pitjor és que diran que aixó passa perque Tuníssia és un país endarrerit, i que occident està més preparat per a fer front a aquestes situacions i tota la demagògia que es fa en aquests casos, quan els troglodites som nosaltres