Haneke vs Kafka

Cinèfils sense remei

Al fil de l’article d’Ana i per a compensar, he cregut oportú dedicar el meu a la pel.lícula que fà Michael Haneke sobre el llibre inconclòs de Franz Kafka: “El Castell”. I dic per a compensar perquè aquest llibre si que és impressionant, intel·ligent i crític i la pel·li una magnífica interpretació.

Jo vaig cometre un error: vaig veure la pel.lícula primer i llegir el llibre després. Això va suposar que els personatges tingueren cara i conviccions abans d’hora, però no va ser motiu per a deixar de disfrutar al màxim en les dos ocasions.

Michael Haneke va estudiar filosofía, psicología i drama a la Universitat de Viena. Després va treballar com a crític de cinema, editor i director de teatre. Va dirigir la seva primera pel.lícula al 1989 “Der siebente Kontinent” (L’ultim continent). Avui compagina les seues classes de direcció a l’Acadèmia de Cine de Viena amb la direció d’òpera i de cinema, igual que feia Bergman en el seu moment.

El punt d’inflexió Kafka-Haneke estriba en l’emfasi persistent en la desolació que Haneke injecta a cadascuna de les seves pel.lícules (La pianista, La cinta blanca, Caché, Funny Games…), una aproximació Kafkiana a la tragèdia de l'existència humana.

“El Castell” es una pel.lícula que duu al seu llom infinitat de crítiques tan variopintes com respectables. Personalment m'atreveixo a descriure-la com a magnífica.

La metàfora de ”El Castell” (divinitat esclavitzant, sense arguments) i la lluita de K, el protagonista que baralla sense descans per trobar-li un sentit, donant-se constantment amb el cap contra la paret: una vegada, un altra i un altra.

Entremesclats, estan els personatges que segueixen metòdicament a “El Castell”, els que ho qüestionen tot i per tant sofreixen el rebuig social, els que intenten escapar d’ell per a tornar de nou als seus peus amb el cap baix...

La seva falta de final la situa a mig camí entre l'existencialisme Kafkià i el nihilisme de Camus: Una pel·lícula suggestiva, enriquidora i lucrativa.

"L'humà no pot viure sense una confiança duradera amb alguna cosa indestructible en si mateixa, si bé poden quedar-li permanentment ocults tant l’indestructible com la confiança. Un altra de les possibilitats de manifestació d'aquest romandre ocult és la fe en un déu personal".   Franz Kafka, 1925.

Espere que aquesta siga una bona proposta per a acabar l’any…

Salut i bones festes!!

Lila