Blake Edwards, un altre geni que ens ha deixat by Lila

Cinèfils sense remei

Blake Edwards, un altre geni que ens ha deixat.

El creador de pel·lícules inoblidables com 'Desdejuni amb diamants', 'El guateque' o 'La pantera rosa' ha mort avuí, amb 88 anys víctima de una pneumònia. És doncs un moment perfecte per a recordar la gran comèdia americana: William Blake Edwards va néixer a de Tulsa, Oklahoma al 1922 i ha mort a Brentwood, California, ahir 16 de desembre de 2010. El director de la mítica i icònica 'Desdejuni amb diamants (Breakfast at Tiffany's)' (1961) va arrencar la seva carrera com a guionista de programes radiofònics. Més tard arribaria al món del cinema, però com a extra en westerns i pel·lícules bèl·liques.

Tot va canviar quan va conèixer a Richard Quine amb el que va formar un tàndem guionista-realitzador que es va perllongar al llarg de set títols, dos d'ells dirigits per Edwards. Amb la lliçó apresa les seves grans pel·lícules no trigarien a arribar, la primera, 'Operació Pacífic' (1959), la comèdia bèl·lica que van protagonitzar Cary Grant i Tony Curtis. Aquest títol va servir per posar al realitzador en l'òrbita dels grans estudis i així seria com li arribaria la privilegiada oportunitat de portar a la gran pantalla la famosíssima novel·la de Truman Capote "Desdejuni amb diamants".

A partir d'aquí arribaria l'èxtasi: 'La pantera rosa (The Pink Panther)'. Després de diversos èxits, arribaria la que, possiblement, sigui el seu millor i més absurda comèdia: 'El guateque (The Party)' (1968), de nou amb un deslligat Peter Sellers donant vida a un hindú que recupera de Charles Chaplin i de Jacques Tati una gran capacitat per a crear el caos més absolut.

Però avui, i al cas de l’últim article d'Ana Iborra a Benimaclet Digital, vaig a recomanar la meva pel.lícula preferida de Edwards, junt amb l’artxiconeguda “La pantera rosa”: “Víctor o Victòria (Victor Victoria)” del 1982. Amb una Julie Andrews maravellosa (llavors casada amb el director) i un ambient de cabaret fantàstic. Un musical que qüestiona els estereotips de l’ homosexualitat. Situacions còmiques, actuacions musicals de moltíssima qualitat i un magnífic actor secundari (Robert Preston) que gairebé eclipsa a la principal. Pel·lícula original i refrescant. És destacable l’actuació de "Le hot jazz", on et quedes amb la boca oberta, igual que el públic de la pel·lícula. Com sempre, disfruteu-la.